Les responsabilitats del negociant en la gestió dels residus.

La vigent Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats, de rang estatal, va transposar a l’ordenament jurídic, la Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, sobre els residus, la qual va ser modificada per la Directiva 2018/851 del Parlament Europeu i del Consell de 30 de maig de 2018.

(Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2011-13046 )

(Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, sobre els residus: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32008L0098&from=ES )

(Directiva 2018/851 del Parlament Europeu i del Consell de 30 de maig de 2018: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32018L0851&from=ES )

Aquesta llei té per objectiu, de conformitat a la normativa europea en matèria de residus, establir el règim jurídic de la producció i gestió de residus, així com la previsió de mesures per prevenir la seva generació, evitant o reduint els impactes adversos sobre la salut humana i el medi ambient associats a la generació i gestió dels residus. De conformitat a la Disposició final primera, la Llei de residus estatal té caràcter de legislació bàsica, el que ve a dir que, les Comunitats Autònomes en virtut de les competències que se’ls atribueixen, podran legislar i desenvolupar aquesta matèria en el seu territori, amb excepció d’aquells preceptes definits com a legislació bàsica previstos en la mateixa Disposició.

D’aquesta forma, a Catalunya el desenvolupament normatiu en matèria de residus es produeix a través del vigent Decret Legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora dels residus (en endavant LRS), que té per objecte la regulació de la gestió dels residus en el seu àmbit territorial, en matèria d’ordenació del territori, de protecció del medi ambient i de preservació de la natura.

(Decret Legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora dels residus: https://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa/?action=fitxa&mode=single&documentId=497897&language=ca_ES )

Respecte la responsabilitat en la gestió dels residus, la Directiva 2008/98/CE assenyala una sèrie d’actors implicats en aquesta gestió:

– Productor de residus: entès com aquella persona que derivada de la seva activitat produeix residus, com a productor inicial o que efectua operacions de tractament previ, de barreja o altres tipus que ocasionen un canvi de naturalesa o composició dels residus.

– Posseïdor de residus: entès com aquell persona física o jurídica productora de residus que està en possessió dels mateixos.

– Negociant: aquella empresa que actua per compte propi en la compra i posterior venda de residus. En aquest grup també s’inclouen els negociants que no prenen possessió física dels residus.

– Agent: persona física o jurídica que disposi de la valorització o eliminació de residus per encàrrec de tercers, inclosos els agents que no prenen possessió física dels residus.

Aquests actors són els que directa o indirectament interactuen amb la gestió dels residus, si entenem que aquest concepte engloba la recollida, el transport, la valorització i eliminació dels residus, inclosa la vigilància d’aquestes operacions, així com el manteniment posterior al tancament dels abocadors, i en el qual també s’inclouen les actuacions dels negociants o agents.

Respecte la responsabilitat de cadascun dels actors en la gestió de residus, la Directiva dedica l’article 15 al règim de responsabilitat. D’aquesta forma es preveu que els Estats Membres en la transposició al seu ordenament jurídic intern, adoptin mesures necessàries per garantir que qualsevol productor inicial de residus o altres posseïdors que realitzen el tractament de residus per si mateix o encarreguin la seva realització a un negociant, entitat, empresa que porti a terme operacions de tractament de residus.

Significa això que, als productors inicials o als posseïdors dels residus se’ls atribueix la responsabilitat en la gestió del residu fins al final? Doncs la Directiva és ambigua en aquesta qüestió, traspassant el dubte als Estats Membres per tal que dintre els seu àmbit territorial delimitin les atribucions de responsabilitat en la gestió dels residus.

I així s’evidencia en el mateix article 15 quan estableix que, els Estats Membres podran decidir si la responsabilitat de la gestió dels residus s’atribuirà parcial o totalment al productor del producte del que procedeixen els residus i que els distribuïdors de dit producte podran compartir aquesta responsabilitat.

Encara que també disposa que, la norma general serà que no hi haurà exempció de responsabilitat quan els residus siguin transferits des del productor inicial o posseïdor a alguna de les persones físiques o jurídiques que preveu el punt primer de l’article 15 de la Directiva.

Per la seva banda, la Llei de residus estatal, atribueix la responsabilitat directa dels productors o posseïdors inicials, en el cas que el tractament del residu sigui executat per si mateix, però limita dita responsabilitat (a diferència de la Directiva) quan el tractament s’executa per mitjà de negociants (el negociant no posseïdor ostenta la mateixa condició que el negociant posseïdor), empreses o entitats per al seu tractament. I s’evidencia aquesta qüestió quan ens remetem a les obligacions enumerades en l’article 17 de la Llei, en les quals s’estableix que la responsabilitat de productors o altres posseïdors inicials de residus, conclou quan els entreguen a un negociant per al seu tractament o, a una empresa o entitat de tractament autoritzat sempre que l’entrega s’acrediti documentalment i es realitzi complint els requisits legalment establerts.

Aquesta règim de responsabilitat previst en la normativa estatal sobre residus, es configura a partir de l’article 42 de la Llei de residus, en el qual s’estableix imperativament que sempre ha d’haver un responsable dels residus derivat de la producció i gestió, i aquesta s’atribueix com ja explicàvem al productor, al posseïdor inicial o al gestor de residus. Entenem en tot cas, que la figura del negociant encara no sigui explícita en l’article 42, també s’engloba en matèria de responsabilitat.

La llei estatal imposa als negociants i als agents el deure de complir amb el que declaren a la seva en la seva comunicació d’activitats i amb les clàusules i condicions assumides contractualment. Més concretament en matèria de gestió de residus, la llei els imposa l’obligació d’assegurar que els residus adquirits siguin sotmesos a una operació de tractament amb les degudes garanties, tenint que acreditar-ho documentalment al productor o altres posseïdors inicials, entenent en aquest sentit, que la responsabilitat sobre el residu es transmet totalment al negociant en el moment que els adquireix.

A Catalunya, la LRS incorporara les directrius bàsiques de la Directiva de residus i de la Llei de residus estatal, en territori català. Precisament, en matèria de responsabilitat en gestió de residus, la normativa catalana afegeix i detalla el concepte de posseïdor dels residus, entenen que aquest inclou els productors de residus o altres persones físiques o jurídiques que estiguin en possessió dels residus i que no tinguin la condició de gestor o gestora de residus, a diferència de la normativa estatal, que engloba tant productors com gestors de residus, com altres tipus d’agents intervinents en la gestió.

Pel que respecta la figura del negociant, aquesta no ve definida per la normativa catalana, tenint que remetre’ns novament a la normativa bàsica estatal per interpretar el règim jurídic al qual es sotmet la figura del negociant en el procés de gestió de residus.

En matèria de responsabilitats, la normativa catalana únicament preveu que les persones productores i posseïdores de residus valoritzables, que no els valoritzin en origen, estan obligades a lliurar-los a una persona gestora inscrita en el Registre General de Gestors de Residus de Catalunya, la qual adquireix la condició de posseïdor o posseïdora d’aquests residus en el moment que són lliurats. Aquesta premissa entenem que respon al previst en l’article 17 de la Llei estatal, si considerem que els gestors o persones gestores tal i com defineix l’actual normativa, inclou també aquelles que emmagatzemen, comercialitzen o inclús vigilen les operacions de gestió o descàrrega.

Altrament, l’entrada en vigor del Reial Decret 180/2015, de 13 de març, pel qual es regula el trasllat de residus en l’interior del territori de l’Estat, ha incorporat el concepte d’operador de trasllat per referir-se a aquelles persones físiques o jurídiques que pretenen donar trasllat o fer un trasllat de residus a una altra comunitat autònoma per al seu tractament, que engloben dintre d’aquest concepte els productors de residus i les persones que intervenen en el trasllat, com els negociants o els agents. Aquest Reial Decret atribueix la responsabilitat de la persona que posseeix el residus sempre que es desconegui alguna de les persones que intervenen en el trasllat.

(Reial Decret 180/2015, de 13 de març, pel qual es regula el trasllat de residus en l’interior del territori de l’Estat: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2015-3715 )

Cal matissar que l’anàlisi d’aquesta figura únicament s’ha desenvolupat amb el cas de trasllats interiors per l’Estat o dintre una mateixa Comunitat Autònoma. Així, de la interpretació de la normativa sectorial reguladora dels residus aquí exposada, entenem que la responsabilitat del negociador s’atribueix en el precís moment que el productor o d’altres posseïdors lliuren el residu al negociant (tant el posseïdor com no el no posseïdor).

Específicament, i en el si de la normativa reguladora, considerem que el moment de l’atribució de responsabilitats al negociador i l’eximent de responsabilitat en conseqüència, al productor o posseïdor, pel que fa el trasllat de residus a l’interior de l’estat, esdevé de conformitat a la formalització dels documents previstos en els articles 5 i 6 del Reial Decret 180/2015, de 13 de març, relatius al document d’identificació i el contracte de tractament de residus per les operatives de trasllat de residus.

El document d’identificació es defineix com aquell document que descriu la tipologia de residus a traslladar, la quantitat de residus a traslladar, la identificació de productor, l’operador i transportista i, altres agents autoritzats en l’operativa de residus que l’acompanyarà de l’origen fins al seu destí.

Per la seva banda, el contracte de tractament de residus, es defineix com l’acord entre l’operador i el destinatari del trasllat que conté les especificacions del residu, les condicions del trasllat i les obligacions de les parts quan es presentin incidències.

Aquests dos documents han de ser previs al trasllat, i considerem que són bàsics tant per al productor o posseïdor del residu, com d’agents encarregats del trasllat com poden ser el negociador o el transportista per l’assumpció de drets i obligacions en aquesta matèria, sens perjudici dels supòsits previstos en l’article 17 de la Llei de residus estatal, relatius a la responsabilitats compartides.

Amb el cas que els moviments de residus siguin dintre d’una Comunitat Autònoma, la Disposició Addicional Segona, del Reial Decret 180/2015, de 13 de març, preveu que les comunitats autònomes establiran un règim adequat de vigilància i de control dels moviments de residus realitzats, sempre que es mantingui una coherència amb el règim de trasllats de dit Reial Decret. Aquesta operativa de trasllats haurà de reunir almenys:

– Un document d’identificació dels residus.
– Un contracte de tractament dels residus.
– Una notificació prèvia al trasllat.

Amb el cas de Catalunya, la LRS ens remet al Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus, en el qual es conté la documentació i requisits previs del trasllat de residus a l’interior de Catalunya, sent requisit indispensable en l’actualitat, donar compliment a la Disposició Addicional Segona anteriorment referida, per quan es considera recomanable que en aquesta tipologia de trasllat se’n faci ús dels formularis normalitzats elaborats per l’Estat relatius al document d’identificació, contracte de tractament i notificació prèvia de trasllat.

(Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus: https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?documentId=184377&action=fitxa )